Cada cop són més els estudis que certifiquen
que l’activitat física desenvolupa un paper clau en la compensació dels
trastorns mentals i en l’augment de la qualitat de vida d’aquest sector de la
població. A més l’activitat física és una estratègia eficaç per minimitzar els
efectes secundaris de la medicació psiquiàtrica.
Faulkner i Sparkes van demostrar al 1999
desprès de 10 setmanes, 2 dies a la setmana i 30 minuts per sessió de exercici
aeròbic que; els usuaris amb esquizofrènia presentaven reducció de les
al·lucinacions auditives, augment de l’autoestima, millora dels patrons de la
son i els comportaments general.
Craft i Landers al 1998 van realitzar un
meta-anàlisis de 30 estudis on s’estudiava l’AF i la depressió resultant TM, al
final de l’anàlisi van concloure; el 72 % estaven menys deprimits que
els no actius; els que presentaven major grau de depressió es van beneficiar
més de l'exercici; l 'activitat física disminueix significativament la
depressió i l'efecte antidepressiu perdura en el temps; com més llarg sigui el
programa d'activitat física, més gran és l'efecte antidepressiu; l'activitat
física és com a mínim tant efectiva com la psicoteràpia
Pelham y Campagna va realitzar un estudi al
1991 amb pacients ingressats per veure com valoraven la teràpia física. El
programa va durar 12 setmanes i es van realitzar activitats aeròbiques, el 60%
dels usuaris van expressar que era de gran valor en la seva teràpia i el 29%
dels usuaris van expressar que era de considerable valor. A més els
pacients reconeixien els següents efectes: antidepressiu; augment de l'estat
d'ànim i autoestima; moderada reducció de l'ansietat i millora de la concentració.
A nivell de Lleida, el grup de treball
Activitat Física en l’àmbit de la Salut mental (2009) va passar 119
qüestionaris, als usuaris dels diferents serveis de la província, desprès
d’haver realitzat una sessió d’activitat física. Un 81% afirmava estar més
actiu, un 72% es trobava amb millor benestar psíquic i un 81% es trobava més
relaxat i com a valoració de l’activitat un 91% la valoraven com a beneficiosa.
A més,
recentment, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya
recomana la pràctica d’activitats i exercicis físics al document “Recomanacions
per al monitoratge i la promoció de la salut física dels pacients amb
esquizofrènia i altres trastorns mentals greus”.
Mecanismes responsables dels beneficis específics en la població amb trastorn mental
No hi ha consens del perquè de les millores,
segurament es una suma de diferents factors. Seguidament exposem les teories
més rellevants.
A. Hipòtesis de l’augment de Temperatura. Es tracta d'una resposta corporal a l'estrès produït per la calor.
Aquesta alteració de l'estat fisiològic es manifesta amb la resposta de d’hipotàlem
i es pot mesurar comptabilitzant les proteïnes de xoc tèrmic (faciliten i
acoplament dels polipèptids quan la temperatura és superior a la normal).
Löwenstein et al (1991) va demostrar que un
tipus de proteïnes de xoc tèrmic (HSP-70) unida a proteïnes reguladores de la
glucosa (GRP-78) poden protegir les neurones de lesions i mort en cultius
cel·lulars. J. A. Villegas i col. (2002) afirma que 60 minuts d'exercici
aeròbic al 65-70% del VO2max durant 12 setmanes augmenten les HSP 70 un 500%.
B. Hipòtesis de les Neurotrofines (citosina essencials en el creixement i supervivència de les neurones)
Neeper et al. (1996) va demostrar que els ratolins que feien exercici tenien
major concentració en determinades zones de factors neurotrófics. Els
investigadors van relacionar aquest augment amb els beneficis de l'activitat
física a nivell cerebral. L'exercici físic incrementa els factors neurotrofics,
millora les funcions cognitives i la neuroplasticitat (Cotman CW and Berchtold,
2002)
C. Model
de la Autoestima y les Millores Físiques,
Sonstroem (1978). Aquest model es basa en que la participació en activitats
físiques augmenten la capacitat física, el que influeix positivament en
l'autoestima. El model pressuposa que l'autoestima alimenta la realització
continuada d'activitat física. El model ha tingut força èxit en la presentació
de proves correlacional associant l'activitat física i salut psicològica,
encara que alguns investigadors han assenyalat incoherències en l'aplicació
d'aquest model. (Amanda J. Daley, 2002)
D. Hipòtesis de la distracció. Bahrke & Morgan (1978) van comparar els efectes sobre l’estat
d’ansietat després de caminar sobre una cinta de córrer, meditant o descansant
asseguts. Les conclusions van demostrar que els tres grups mostraven una
disminució dels nivells de l’estat d’ansietat després del tractament. Van
concloure que l’exercici pot servir com a distracció dels estímuls estressants,
conduint a un millor benestar psicològic.
E. Hipòtesis de l’augment de flux a
l’hipotalam. Frank-Gerald Pajonk, MD and col. (2010).
Van comparar l’augment de l’hipocamp desprès d’un programa d’exercici aeròbic i
un altre de jugar a futbolí amb usuaris amb esquizofrènia. Van concloure que el
grup que realitzava activitats aeròbiques presentava un augment d’aquesta zona
cerebral i en conseqüència una millora de la concentració i de la memòria. El
grup que jugava al futbolí no va presentar millores. Van concloure que aquest
augment havia estat degut a un augment del rec sanguini en aquesta zona.
Disminució dels efectes secundaris
Afortunadament la farmacologia a avançat molt al camp de la psiquiatria, cada cop els fàrmacs funcionen millor a l’hora de compensar la patologia, malauradament molts d’aquest fàrmacs porten afegits efectes secundaris.
Una de les causes de recaiguda d’un pacient un
cop compensat és l’abandonament del tractament per deixar d’experimentar els efectes
secundaris. Amb l’activitat física podem minimitzar aquest efectes.
- Diabetes: La olanzapina i la Clozapina i en menor mesura
la Risperidona i la Quetiampina estan relacionats amb l’augment de la glucosa
en dejú i de la resistència a la insulina, sobretot durant els primers 6 mesos
de tractament. Maria D. Llorente (2006). La practica d’activitat Física normalitza els
valors de glucosa al activar el transportador de la glucosa GLUT4, present als
músculs. Aquest transportador facilita l’entrada de glucosa al múscul
disminuint el seu valor en sang, a més es suma al treball de la insulina
compensant la possible resistència d’aquesta.
- Obesitat i dislipidèmies: La olanzapina i la Clozapina i en menor mesura
la Risperidona i la Quetiampina i en menor encara la Ziprasidona i el
Aripiprazol fan augmentar la sensació de
gana i optimitzen el metabolisme dels greixos (augmenten les reserves).
Aquests canvis fan augmentar el pes i la concentració de triglicèrids en sang.
En el cas dels dos primers l’augment de pes pot arribar al 36% desprès d’un any
de tractament, no esta relacionat amb la dosis i l’efecte es dona sobretot al
primer any. Als dos segons l’augment si que esta relacionat amb la dosis. Maria
D. Llorente (2006). L’activitat física fa augmentar el metabolisme
durant la pràctica i durant la recuperació, consumint hidrats de carboni i
greixos. En un estudi fet a Taiwan al 2007 van aplicar un programa de 6 mesos
amb 53 pacients amb esquizofrènia tractats amb clozapina, el programa consistia
en dietes de 1500 Kcal per les dones i de 1800 Kcal pels homes, a més
augmentaven el consum calòric en 750 Kcal a la setmana aplicant activitat
física. Els participants no només no van augmentar de pes sinó que va disminuir
un 10%, a més es van normalitzar les alteracions metabòliques.
Equip d'ACTIVA SM
Nati Garcia Gadea
Alex Lacuey Bernal
Miguel Vega Prada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada